Anna Núria Llàdser Navarro és infermera, col·legiada de CODITA i acaba de doctorar-se amb la tesi “L’efectivitat de tractament multidisciplinari i el significat de la fibromiàlgia a través de la perspectiva de gènere: un estudi mixt” per la qual ha rebut la qualificació d’Excel·lent Cum Laude i el Premi extraordinari de doctorat en l’àmbit de salut de la Universitat Rovira i Virgili.
Aquest no ha estat però el seu únic premi, entre d’altres, va rebre l’any 2013 el Premi al Millor Treball de Fi de Grau en ciències de la salut de la Universitat Rovira i Virgili per “Emprenedoria en infermeria. Teràpies complementàries per disminuir el dolor” i l’any 2018 el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA) la va premiar com a Millor treball de Recerca per “Eficàcia d’un tractament de rehabilitació multimodal en una unitat hospitalària especialitzada en fibromiàlgia: un estudi quasi experimental”.
Graduada en infermeria per la Universitat Rovira i Virgili, Campus Terres de l’Ebre l’any 2013, l’any següent va cursar el seu primer màster, el d’Investigació en Ciències d’Infermeria a la mateixa Universitat Rovira i Virgili, i l’any 2020 va realitzar online el Màster Propio en Enfermería en Medicina Interna a la Universidad Cardenal Herrera.
Ha realitzat més d’una seixantena de cursos, assistit a quasi una vintena de congressos on ha presentat uns 100 pòster i comunicacions, i també ha publicat articles en revistes especialitzades.
Actualment és infermera d’UCI a l’Hospital de Tortosa, Verge de la Cinta.
1.- Amb aquest currículum, la primera pregunta que se’m ve al cap és com t’ho fas per fer tantes coses i generar tanta producció científica?
Bé, en el meu cas, vaig descobrir mentre cursava el Grau d’Infermeria que el món de la investigació m’apassionava. Per aquest motiu vaig realitzar el màster en investigació en Ciències d’Infermeria. Mentre realitzava el màster vaig descobrir eines i metodologies que després havia d’aplicar en forma de treball d’investigació que era el treball final de les diferents assignatures. Va ser un any on vaig investigar molt i en les jornades que es realitzaven al nostre territori aprofitava per presentar tot allò que havia treballat durant el màster. A més, no cal dir, que tot procés de doctorat permet generar producció científica, des del protocol fins a la revisió bibliogràfica, les diverses tècniques analítiques, els resultats…
És cert que vaig fer moltes coses però va ser una etapa bonica, m’ho passava bé fent pòsters, preparant ponències, enviant resums a les jornades, fent trobades per treballar en grup… Era molt satisfactori rebre el correu electrònic on deien que acceptaven la teva contribució científica! I, una gran alegria quan et deien que era finalista a premi.
2.- Tot i que volem parlar bàsicament de la teva vessant investigadora i del premi extraordinari del doctorat, no puc deixar passar preguntar-te per la pandèmia com a infermera d’UCI. Com ho has viscut i ho estàs vivint?
Segurament penso igual que molts companys i companyes. Ha estat una etapa que ens ha marcat professionalment i personalment. Jo he tingut por, inseguretat i tristesa, però també hi ha hagut moments d’alegria quan veies que els pacients se’n sortien. Vaig tenir una pacient que sempre recordaré: després de molts dies d’estar intubada i sedada; vaig lliurar uns dies i, quan vaig tornar, ja no estava intubada! Quan vaig entrar al box i li vaig dir “Bona nit”, com sempre, em va mirar i em va contestar rient. Encara em sorprenc ara, quan hi penso. Així que em quedo amb aquests bons moment, el treball en equip, l’empatia i el bon ambient.
Ara pareix que haguem sortit de la 3a onada, baixen els pacients COVID a UCI i de retruc es modifiquen les restriccions. Veus que la gent comença a sortir, a trobar-se amb grups d’amics… l’inconvenient és que ara estem a sobre de Setmana Santa i estic espantada amb la situació. No sé perquè, però veig venir una 4a onada, cosa que no desitjo pel bé de tots.
3.- És cert que cada cop sou més les infermeres que us doctoreu, però segurament encara suposa una proporció baixa respecte al que ens agradaria a totes. Que, a més, hagis rebut el Premi Extraordinari és, sens dubte, una fita molt important. Com valores aquest Premi ?
Per a mi és tot un orgull rebre aquest premi que es dona entre aquelles tesis que han obtingut un excel·lent amb Cum Laude de la Universitat Rovira i Virgili i representa que la tesi guardonada és la que té més qualitat, en el meu cas, en l’àmbit de la salut. Poc a poc, vaig recollint tot l’esforç que he emprat durant els 5 anys de doctorat. Penso que el fet de rebre aquest premi suposa fer visible que les infermeres som capaces de realitzar i liderar investigacions d’alta qualitat.
4.- Les infermeres esteu del tot preparades i capacitades per a fer recerca de qualitat. En canvi, sou poques les que us llenceu a fer-ne. Per què creus que passa? I què creus que caldria canviar per motivar i fomentar que les infermeres fessin més investigació?
Cal dir que les infermeres que investiguem, generalment, ho fem totes en el nostre temps lliure. Les infermeres som dones i només aquesta característica de gènere ja provoca que la vida es compliqui molt, justament en el moment que estàs preparada per fer recerca: el cuidar de nens petits, la casa, les responsabilitats imposades socialment i el cuidar de la gent més gran de la família. És cert que actualment a través d’escasses beques o treballant a la universitat pots dedicar-te plenament a la recerca però, si no és així, és dur. És dur perquè has de compaginar la vida laboral , personal i familiar amb el doctorat i no tothom es pot permetre o està disposat a renunciar a alguns d’aquests àmbits. Crec que les institucions que tutelen els estudis i el treball d’infermeria haurien d’invertir molt més en el camp de la recerca per avançar, per millorar la qualitat del cuidar, per augmentar la seguretat del pacient i per ser més eficients i efectius. I no és una idea esbojarrada ja que tot el que investiguem reverteix positivament en el nostre lloc de treball. Es podrien donar incentius com treure hores setmanals del camp assistencial a aquelles persones que vulguin realitzar algun tipus de recerca.
5.- La teva tesi “L’efectivitat de tractament multidisciplinari i el significat de la fibromiàlgia a través de la perspectiva de gènere: un estudi mixt”, gira entorn a la fibromiàlgia, una malaltia que afecta quasi al 3% de la població adulta, i principalment a les dones, que suposen el 80% de les malaltes. De fet, un dels objectius de la teva tesi ha estat explorar la influència dels rols de gènere femenins en les persones que sofreixen fibromiàlgia. Quines son les principals conclusions en aquest àmbit?
Mentre investigava aquesta patologia i les seves diverses interpretacions o models explicatius : illness/ patiment, disease/ malaltia, sicknes/ malestar hem vaig adonar que aquestes estan estretament relacionades entre elles i perquè una malaltia tingui la legitimació pertinent totes elles han de concordar i aquesta situació, en el cas de la fibromiàlgia, encara està per assolir-se. La influència dels rols de gènere femenins en les persones que sofreixen fibromiàlgia emfatitza la importància que tenen les normes de cada societat, ja que aquestes poden protegir i/o provocar malalties en les persones.
D’entrada i tenint en compte que aquesta malaltia afecta majoritàriament a dones, el primer problema que ens trobem és que quan les malalties afecten els dos sexes per igual el sexe masculí es transforma en la norma o patró de normalitat la qual cosa provoca la invisibilitat del sexe femení. I, de retruc, això ocasiona que aquests malestars del sexe femení passin desapercebuts i, conseqüentment, siguin descrits com a quadres d’etiologia desconeguda, malalties exclusives del sexe femení, pitiàtiques o, seguint el model biomèdic de la nostra medicina, com a problemes d’origen psicològic.
En segon lloc, hem de saber que els rols de gènere femenins són imposats a través de la sociabilització i tenen conseqüències negatives per a la salut de les dones. La mística de la feminitat es basa en tres pilars ( les taques domèstiques, la funció reproductora i l’escassa educació). D’aquesta manera la dona és quedava retinguda al domicili, estancada en el treball reproductiu i subordinada a l’home. Més endavant la dona es va introduir en el mercat laboral però també caracteritzat per la precarietat laboral, respecte a l’home. Per tant, la nostra societat glorificava les dones que seguien un rol de gènere femení quan es tancaven a casa i es dedicaven a les tasques domèstiques, tenien cura dels fills i de les persones depenents i treballaven fora de l’àmbit domèstic. Això provocava que aquestes dones s’allunyessin de l’educació superior, que fossin depenents dels homes, que no tinguessin vies de realització, que no desenvolupessin les seves capacitats creatives o intel·lectuals i, com a conseqüència, apareixien el cansament, sinònim d’avorriment i de manca d’estímuls. Com ens sentiríem nosaltres si no féssim el que ens agrada, si depenguéssim dels nostres marits, si no poguéssim tenir vies de realització i ens passéssim tot el dia treballant (dintre i fora de casa)? I, aquesta situació la mantinguéssim durant tota la nostra vida?
En tercer lloc, durant les entrevistes realitzades a dones que sofreixen fibromiàlgia m’explicaven com eren de treballadores, eficients, ràpides, netes, bones mares, bones esposes… actituds i accions molt diferents a les que ara poden realitzar. Totes aquestes formes de viure o d’actuar tenen un paral·lelisme en comú: la gran exigència a la qual se sotmeten elles mateixes. Tendeixen a voler ser perfectes i a seguir els ideals femenins que les condueixen a situacions d’alt nivell d’estrès mental, ja que quasi mai se senten contentes amb el que realitzen. I aquesta manera de ser rep el nom de «superwomans». Però aquestes vides tan auto exigents, típic en dones de baixa autoestima, es veuen interrompudes per la fibromiàlgia. D’aquesta manera la malaltia acaba representant una ruptura biogràfica per a aquestes persones. La fibromialgia produeix una idealització del ritme de vida anterior a l’aparició de la malaltia i un canvi de rols familiars, ja que ara són elles les que necessiten ser cuidades i el suport de la família, i aquesta situació les angoixa. Els ritmes de vida que portaven aquestes persones eren insostenibles en el temps i, finalment, aquestes actituds les han portat a tenir conseqüències negatives en el seu cos. Aquest ritme de vida que ens han explicat les nostres informants no l’han escollit elles per voluntat pròpia, sinó que ha estat imposat per l’entorn social, a través dels rols de gènere femenins i pel sistema patriarcal dintre del qual es troben.
Per aquests motius, penso que els valors de la societat poden estar relacionats amb l’aparició de la fibromiàlgia i la nostra tasca hauria de ser protegir les persones d’aquesta malaltia. Una societat en la qual no s’hagi de ser productiu per ser un ciutadà de primera i on no se sofreixi estigma podria alleugerir el malestar que expliquen les informants. D’aquesta manera es protegiria les persones de l’estigma ja que no es veuria negativament el fet que no poguessin treballar o que no poguessin netejar la casa tots els dies. A més, si és donés importància a altres aspectes com la dedicació exclusiva als fills que aquestes dones realitzen perfectament, la seva autoimatge milloraria igual que la seva salut. A més a més, seria convenient que estiguessin repartides les tasques domèstiques i el cuidar dels fills entre els membres de la unitat familiar. Tal com hem esmentat, crear una societat igualitària i eliminar els estigmes i les normes del sistema patriarcal podria promoure la desaparició o la disminució de moltes malalties que afecten les dones, com és el cas de la fibromiàlgia.
6.- L’objectiu principal de la tesi, però, ha estat comparar l’efectivitat del tractament multidisciplar que ofereix la Unitat Hospitalària d’Expertesa en Síndromes de Sensibilització Central de Lleida amb l’efectivitat de les activitats que es realitzen a l’Associació de Malalts de Fibromiàlgia de les Terres de l’Ebre. Pots explicar-nos les principals conclusions, malgrat la dificultat de resumir-les en una resposta a una entrevista?
La principal conclusió és que el tractament multidisciplinari que ofereix Unitat Hospitalària d’Expertesa en Síndromes de Sensibilització Central de Lleida és efectiu. Aquestes pacients han de fer un gran treball per millorar la seva qualitat de vida i requereix que hi participin professionals d’àmbits diversos ja que no serveix que el reumatòleg prescrigui un llistat de medicaments per al dolor i la depressió. S’ha de treballar des de la infermeria, la psiquiatria, la psicologia i la fisioteràpia.
Pel que fa a l’ Associació de Malalts de Fibromiàlgia de les Terres de l’Ebre ens hem adonat que també ofereixen activitats efectives per a les dones amb aquesta malaltia. Treballen intensament la vessant psicològica de la malaltia i sense adonar-se fan activitats que milloren la comprensió de la malaltia. D’aquesta manera també aprenen a conviure amb la malaltia, se senten acompanyades, es valoren entre elles, comparteixen els problemes i busquen solucions juntes.
Les dos organitzacions ofereixen intervencions que milloren la qualitat d’aquestes persones. La Unitat Hospitalària d’Expertesa en Síndromes de Sensibilització Central des d’una vessant més biomèdica i l’ Associació de Malalts de Fibromiàlgia de les Terres de l’Ebre des d’un vessant més social. Penso que si aquestes organitzacions es complementessin els pacients amb fibromiàlgia podrien aconseguir grans beneficis.
7.- M’ha cridat l’atenció una de les conclusions de la tesi que afirma que les persones menors de 60 anys i les persones amb un nivell educatiu secundari/universitari tenen més possibilitats de millorar l’afectació de la seva fibromiàlgia respecte a aquelles que tenen més de 60 anys o una educació primària. Per què creus que passa això?
Vam descobrir que existeix una associació entre les dones de més de 60 anys amb rols de gènere tradicionals que sofreixen fibromiàlgia i el nivell educatiu baix. Aquest nivell educatiu va lligat a la disminució de l’autoeficàcia per a gestionar la malaltia i provoca un augment de la gravetat dels símptomes de la fibromiàlgia degut a la desconeixença de la mateixa patologia. D’aquesta manera, un augment en l’educació sanitària origina un augment del coneixement de la fibromiàlgia, augmenta l’eficàcia de les estratègies d’autogestió i promou directament un major benestar i un major apoderament de la persona malalta. Per tant, augmentar el nivell d’educació sanitària en aquests pacients és primordial ja que també millora el pronòstic de la malaltia.
Tot i això, la relació entre edat, símptomes de la fibromiàlgia i dolor és un tema amb molta controvèrsia. Alguns estudis suggereixen que les persones menors de 60 anys tenen una pitjor qualitat de vida i símptomes més aguts de fibromiàlgia que les de ≥ 60 anys. Les causes d’aquestes diferències podrien estar relacionades amb la reducció de la simptomatologia en augmentar l’edat perquè amb el temps els pacients de ≥ 60 anys desenvolupen les seves pròpies estratègies i adquireixen habilitats per a controlar la simptomatologia de la fibromiàlgia. Se sap que l’envelliment prediu una disminució dels efectes secundaris negatius de la fibromiàlgia, secundaris en relació amb un augment del nivell d’acceptació de la malaltia la qual cosa origina una millor qualitat de vida en aquestes persones de major edat. Per tant, tal com hem trobat en els resultats del nostre estudi, hi ha una relació temporal entre els símptomes de la fibromiàlgia, el nombre d’anys que viuen amb la síndrome, el procés d’acceptació i la gestió de les estratègies d’afrontament. El tractament multidisciplinari proporciona les eines que afavoreixen l’adquisició d’estratègies per fer front a la fibromiàlgia, com ara la planificació d’activitats, la distracció, la meditació o l’acceptació de la malaltia. Però també és important deixar espai per a posar en pràctica els coneixements adquirits i, per tant, iniciar els canvis de comportament que es recomanen.
8.- Finalment, després de la teva prolífica producció científica i amb un Premi Extraordinari de doctorat, què diries a les futures infermeres que vulguin fer i/o dedicar-se a la recerca?
Els diria que la investigació és com una muntanya russa, tens dies on tot ho veus molt clar i fàcil però també n’hi ha d’altres que ho engegaries a pastar fang. Però amb perseverança, constància i ganes sempre se n’acaba traient l’entrellat. El camp de la recerca no és fàcil però és molt gratificant! A més, hem de demostrar al món que les infermeres estem plenament capacitades per liderar projectes! Així que els dono molt d’ànims i les encoratjo a lluitar per aconseguir els seus objectius!
