1.- Sandra tu ets infermera d’Urgències a l’Hospital Sant Pau i Santa Tecla i vas contagiar-te de COVID19. Com creus que et vas contagiar? Com vas començar a sospitar que potser estaves malalta?

Crec que em vaig contagiar en el dia a dia, treballant a Urgències, atenent pacients crítics, amb ventilació mecànica i alts fluxos, són pacients complexes que requereixen moltes cures.

La veritat és que els meus primers símptomes van ser molt inespecífics i no els hi vaig donar importància. Jo pensava que era cansament, portàvem un mes treballant molt i amb dies que eren molt durs, fins que un dia mentre estava treballant una companya es va adonar que m’ofegava mentre parlava amb ella, i llavors ja va començar tot: proves, analítiques, tractament, ingrés…

2.- Vas estar una setmana ingressada a planta amb una pneumònia. Com et senties? Tenies por de com podia anar evolucionant la malaltia? Què pensaves?

Al principi, quan em van dir que m’havia de quedar ingressada vaig dir que no, que no podia ser i que no volia, jo volia marxar cap a casa. Mentre estava al box d’Urgències, vaig anar prenent consciència del que m’estava passant.

La veritat és que en la única cosa que pensava era com li diria als meus pares que m’havia de quedar ingressada a l’hospital perquè tenia una pneumònia, i que sospitaven que podia ser COVID-19. En dies anteriors, havíem parlat i estaven patint força, tenien por de que ho pogués agafar. Jo intentava treure-li importància quan parlava amb ells. La veritat que va ser dur haver de dir-los que ho havia agafat!

Sobre què pensava, doncs… és que jo em trobava força bé, en repòs no m’ofegava i no vaig tenir febre durant l’ingrés. Però no podia parar de pensar en aquells pacients que havien anat malament, en aquells que havien acabat a la UCI perquè s’havia complicat la malaltia. I llavors pensava que jo no volia estar malament, i, per descomptat, que no volia evolucionar a pitjor.

Tampoc deixava de pensar en els meus companys, que continuaven treballant.

3.-  Com va ser la relació amb els companys de feina que et tractaven i curaven durant l’ingrés?.  Els veies especialment preocupats per tu i per com anava evolucionant la pandèmia?

La veritat que durant l’ingrés em vaig sentir molt estimada, tots les companyes que entraven a l’habitació sempre tenien unes paraules boniques per a nosaltres. Només tinc paraules d’agraïment cap a totes les persones que en algun moment o altre s’han preocupat per mi.

Vam tenir la sort que alguns companys venien a l’habitació a veure’ns i així es feia més amè, es quedaven a la porta, però ja passàvem una estona.

Realment, els veies preocupats per la situació, per la pandèmia, pels companys que havien d’atendre, pels que estaven a casa, pels familiars… Sincerament, crec que ha estat una situació crítica i molt complicada, que ningú estava preparat per afrontar.

4.-  Vas compartir habitació amb un metge resident que treballa a l’Hospital amb tu. Com va ser això que acabéssiu els dos a la mateixa habitació?  Us va ajudar estar junts durant l’ingrés?

Va coincidir que vam ingressar justament al mateix moment, amb un dia de diferència. I quan la meva PCR va sortir positiva, ens van preguntar si volíem estar junts. Jo no m’ho vaig pensar gens, s’havia que estar acompanyada seria molt millor que estar sola, i així va ser.

Amb ell va ser molt fàcil la convivència i sí, estar acompanyada va ajudar a la meva recuperació i a la seva segurament també.

Fins i tot diria que els dies després de l’alta a domicili ens trobàvem a faltar.

5.- Un cop vas tenir l’alta, vas haver de fer 15 dies de quarantena. Com et trobaves? Com ho vas portar? Què vas sentir quan finalment la prova va donar negatiu?

Vaig fer l’aïllament domiciliari a casa meva, visc sola i no vaig voler anar a casa dels meus pares per no contagiar-los. Em trobava força bé, la primera setmana va ser força amena, la meva família i amics em portaven menjar i me’l deixaven a la porta, fèiem una mica de conversa amb distància i mascareta i així passaven els dies.

La segona setmana va ser més dura, perquè ja portava molts dies en aïllament i sola.  Però tan bon punt vaig poder sortir de casa i anar a caminar una mica ja va ser diferent. I de fet, el primer dia que vaig sortir, vaig tornar a casa molt i molt ofegada, però a poc a poc, he anat recuperant capacitat pulmonar.

6.- Després de la quarantena, et vas poder reincorporar ja a la feina?. Has patit conseqüències sobre la salut després del COVID19? Què fas per recuperar-te?

Em vaig poder reincorporar al cap d’un mes de la baixa. Encara em queda una mica d’ofec a l’esforç, però res que no m’impedeixi fer la meva feina. Per recuperar-me, a nivell pulmonar, vaig fer exercicis pulmonars que em van anar molt bé. I des de que es pot sortir una mica més, intento anar a caminar cada dia pel matí o per la tarda, i els dies que no treballo intento fer alguna cosa més, muntanya sobretot. El que més em costa és fer pujada.

7.- Finalment, com valores les campanyes engegades des de CODITA per donar suport a les infermeres a traves d’iniciatives com la recollida de material de protecció, el suport emocional en xarxes o els posicionaments per demanar al Departament més protecció per a totes vosaltres?.

Em sembla perfecte, és una molt bona iniciativa. El Col·legi sempre dona suport als col·legiats i entitats i centres de la ciutat. Al final de totes aquestes ajudes i recollides de materials ens hem beneficiat totes i cadascuna de les col·legiades.