Entrevista a Laura Lacueva

1.-Laura, et defineixes com a infermera i compromesa amb la salut comunitària. Com va néixer la teva vocació i què et segueix motivant cada dia en aquesta professió?

La meva vocació va néixer molt aviat, del desig genuí de cuidar i d’estar al costat de les persones en moments de vulnerabilitat. Amb els anys i l’experiència, he entès que la infermeria va molt més enllà d’atendre el cos o aplicar coneixements clínics: és també acompanyar des de l’emoció, el vincle i la presència. El que em continua motivant avui és poder cuidar les persones de manera integral, tenint en compte no només el que els passa físicament, sinó també com se senten, què viuen i què necessiten en cada moment vital. Acompanyar amb humanitat, escolta i respecte és, per a mi, l’essència de la salut comunitària i del cuidar.

2.-Has compartit obertament la teva experiència amb el càncer (com es veu a La Marató de TV3, on vas parlar de la teva vivència personal). Com ha impactat aquesta experiència en la teva visió com a professional sanitària i com a persona?

Viure el càncer en primera persona m’ha permès corroborar la gran importància d’atendre i cuidar des del cor. M’ha recordat que no som números, que tot pot passar i que és fonamental prendre consciència de la nostra vulnerabilitat. A nivell personal, m’ha ajudat a créixer profundament. He pogut aplicar-me a mi mateixa moltes de les eines apreses al llarg de la meva trajectòria professional per viure el procés d’una manera més sana. Aquesta experiència m’ha ensenyat que el més important és el present, l’avui, viure amb plenitud i consciència. A nivell professional, ha reforçat i elevat encara més el meu amor per la infermeria i pel fet de cuidar. M’ha impulsat a escalar el sentit de la meva professió i a sumar en positiu al món des d’una mirada més humana i profunda.

3.-Participar a La Marató és una plataforma potent de sensibilització. Quina va ser la teva prioritat comunicativa quan vas decidir compartir la teva història amb aquesta audiència?

La meva prioritat va ser transmetre un missatge de vida. Mostrar que tot el que ens passa pot ser tan dur com decidim veure-ho, i que, fins i tot davant d’un diagnòstic greu, tenim la possibilitat d’escollir si volem “morir-nos en vida” o sentir-nos més vius que mai. També volia humanitzar la malaltia, donar veu a emocions com la por, la incertesa o el cansament emocional, i normalitzar-les. Darrere de cada diagnòstic hi ha una persona, una història, una família i una vida que pot semblar que es posa en pausa, però que també pot aprendre a gaudir i viure de manera diferent.

4.-Com ha influït ser infermera en el teu abordatge personal de la malaltia? Pot ajudar l’experiència clínica a afrontar emocionalment i operativament un diagnòstic greu?

Ser infermera no m’ha dificultat el procés; al contrari, m’ha donat eines molt valuoses per afrontar-lo d’una manera més sana i conscient. M’ha permès teniruna millor gestió emocional  desenvolupar eines d’acompanyament amb una humanitat més realista, especialment a l’hora de sostenir emocions difícils. Aquest aprenentatge ha estat clau no només per a mi, sinó també per poder acompanyar emocionalment la meva filla i els meus pares, que han estat les persones més properes durant tot el procés del meu càncer. Saber escoltar, validar emocions i estar present sense jutjar ha estat tan important com qualsevol tractament. Tot i que en alguns moments m’ha costat deixar-me cuidar, sempre he tingut clar que la responsabilitat principal del meu benestar era meva: o em cuidava jo, o ningú ho faria per mi. He rebut suport i acompanyament, però el suport més gran me l’he hagut de donar jo mateixa, aplicant-me les eines apreses al llarg de la meva trajectòria professional i personal.

5.-En un clip de la teva participació a La Marató, planteges preguntes molt humanes sobre la por i la incertesa enfront de la malaltia. Com t’ha ajudat la teva família i la teva comunitat professional en aquest camí?

En aquest clip parlo de la realitat a la qual t’enfrontes quan vius qualsevol repte important de la vida: els comentaris, les preguntes, les opinions —amb o sense crítica— que sovint es fan des de la història personal de cadascú, des de les seves pròpies vivències i la seva manera de mirar el món, però no des de la teva realitat concreta. Sostenir tot això no és senzill. Hi ha moments en què desitges silenci, i d’altres en què una abraçada comunica i suma molt més que qualsevol paraula, encara que moltes vegades aquestes paraules es diguin des de l’estima, però sense una comprensió real del que estàs vivint. Sovint, un somriure, anar ben vestida o maquillada es pot interpretar com un “ja estàs bé” o un “ja estàs curada”, quan al darrere hi ha una història, uns moments i uns reptes continus que sovint són desconeguts o poc compresos empàticament. Viure aquesta experiència, en el meu cas el càncer, m’ha fet enfrontar-me a moltes d’aquestes preguntes tant a peu de carrer com també dins de l’àmbit familiar. No perquè l’entorn familiar sigui més dur, sinó perquè és un espai on també apareixen dubtes, pors i emocions que necessiten ser escoltades i acompanyades. Dins de casa, he volgut afrontar aquestes preguntes des de la transparència, la humanitat i l’escolta activa. Acompanyar emocionalment vol dir donar espai al que sent l’altre, gestionar aquestes emocions amb respecte i posar-hi paraules. En aquest camí m’he enfrontat a preguntes tan difícils com quan la meva filla,
amb escassos sis anys, em va preguntar: “Mama, et moriràs?”. Davant d’això vaig decidir respondre des de la sinceritat, l’empatia, la veritat i la humanitat. És així com he escollit viure tot el procés: explicant-lo, verbalitzant-lo i normalitzant-lo, perquè parlar del que passa també és una manera de cuidar els qui més estimes. Pot ser entès o no per les persones que ens envolten, però per a mi el més important ha estat viure la malaltia i els reptes d’una manera el més sana, calmada i honesta possible, dins de totes les possibilitats. La meva família ha estat un pilar fonamental durant tot aquest camí, especialment els meus pares i la meva filla, que han estat una font constant de força, positivisme i acompanyament abans del diagnòstic, durant els ingressos, els tractaments, les complicacions i també ara, en la convivència amb les seqüeles i els controls que encara continuen. Sentir-me cuidada i acompanyada és una cosa que valoro i agraeixo profundament cada dia quan obro els ulls. Pel que fa a la comunitat professional, l’experiència ha estat diversa, en general, i molt agraïda. He trobat professionals que han empatitzat  enormement, que m’han escoltat de forma activa i que han respectat en tot moment la meva manera de voler viure el procés, acompanyant-me amb transparència juntament amb la meva família i, sobretot, amb la meva filla. M’han acompanyat, m’han empoderat i m’han ajudat a sostenir-ho. He pogut viure una atenció on s’ha buscat humanitzar els serveis, escoltar cadascuna de les meves pors, parlar-me amb la veritat —tal com jo la demanava com a pacient—, valorar conjuntament quines podien ser les millors opcions i permetre’m decidir sobre com volia viure aquesta malaltia. I això és, per a mi, el millor que et pots trobar: professionals que t’agafen de la mà, que t’escolten, que escolten quines són les teves pors i preocupacions, i que respecten la manera com vols atendre el teu propi estat de salut. És cert que durant el procés no sempre he trobat aquesta empatia, i això encara reforça més la importància i la necessitat, tant en la malaltia com en la vida, de cuidar des de l’amor i des de l’emoció, no només des de la clínica, sinó des de la humanització. La humanització dels serveis és immensament important, igual que el suport, l’acompanyament en la gestió emocional i la possibilitat de verbalitzar tot allò que es viu.

6.-Sovint es pressuposa que els professionals sanitaris “ho saben tot”. Com has viscut la vulnerabilitat de ser pacient després de ser qui habitualment cuida altres?

Quan vius molts anys en una vida gairebé en automàtic, pots arribar a pensar que això no t’ha de passar a tu. Estàs tan centrada en anar 24/7 dins d’aquesta  roda que no sempre t’atures a pensar que avui hi ets i demà potser no saps ni si podràs obrir els ulls. A mi sempre m’ha encantat ajudar, acompanyar i cuidar; crec que ho porto dins de l’ànima. He tingut la sort d’estar molts anys a l’altra banda, fins i tot en cures pal·liatives, acompanyant persones en els seus últims moments des de l’empatia, el respecte, la calidesa, l’estar-hi present, i moltes vegades també des del silenci.
Ni els professionals sanitaris ho sabem tot, ni les persones ho sabem tot. La vida és un aprenentatge constant. I, en el meu cas, la malaltia l’he viscuda i la visc com un gran aprenentatge vital. Som vulnerables. Jo també ho sóc, com tothom. I aquesta vulnerabilitat m’ha ajudat a entendre una cosa essencial: si no aprens a cuidar-te, no hi ha vida. Si no et cuides, pots arribar a emmalaltir, i quan emmalalteixes, tot l’altre passa a un segon pla.
He hagut d’aprendre a deixar-me cuidar, sí, però també he après una cosa encara més important: si no et cuides tu, qui et cuidarà? Si poses tota la responsabilitat del teu benestar en l’altre, no aprens a mirar cap endins. És fonamental fer tot el que estigui a les teves mans per donar-te primer tu aquest amor i aquest cuidatge. I això no va de saber més o menys com a professional. De vegades, les persones, des de la seva pròpia experiència de vida i de malaltia, poden saber, sentir o aportar més sobre el seu propi estat de salut que qualsevol estudi, que també són importants. Però escoltar la veu del pacient és clau. I també ajudar- lo a entendre que el cuidatge comença en un mateix, perquè si no, els processos es repeteixen una i altra vegada fins que arriba aquest aprenentatge. Aquí és on entra també tota la part emocional: la gestió de les emocions, l’empoderament i l’acompanyament. Perquè cuidar no és només tractar un cos, és ajudar la persona a mirar-se, a entendre’s i a sostenir-se d’una manera més conscient i més amorosa.

7.-Fa un temps vas compartir que la covid-19 persistent et va marcar “un abans i un després” i vas contribuir a crear una associació d’afectats a les Terres de l’Ebre. Com ha afectat aquesta etapa la teva perspectiva de salut pública i d’atenció comunitària?

La covid persistent va ser, per a mi, un abans i un després en la manera d’entendre la salut. Em va fer prendre consciència de la importància de mirar més enllà del que és visible i del que es pot mesurar fàcilment en una prova mèdica, i sobretot de la importància d’escoltar la vivència real de les persones. No tot en aquest món és demostrable amb una prova mèdica, i hi ha molts símptomes que són reals encara que no sempre surtin reflectits en una analítica o en una prova d’imatge: el cansament crònic, el dolor, la boira mental, les taquicàrdies, entre d’altres. Contribuir a crear una associació d’afectats a les Terres de l’Ebre va néixer precisament d’aquesta necessitat: donar veu, suport i espai a persones que moltes vegades no se sentien vistes ni escoltades. Massa sovint tot està protocol·litzat, materialitzat i reduït a números, i oblidem que no som xifres ni casos clínics: som persones que sentim, que vivim, que patim i que travessem canvis profunds a la nostra vida. No som matèria ni ninots; som persones amb història. La covid persistent ha significat, per a moltes persones, un abans i un després. Hi ha un “abans de la infecció” i un “després”, amb una realitat vital completament diferent. Aquest canvi no és només físic, també és emocional, social i vital, i aquesta realitat mereix ser escoltada i respectada. Quan una persona expressa com se sent, no està exagerant ni està “confosa”: està explicant la seva veritat. Aquesta experiència em va reafirmar que la salut pública no és només protocols, proves i recursos, sinó també escolta, reconeixement i xarxa comunitària. Des d’aleshores, la meva mirada sobre l’atenció comunitària és encara més clara: cal posar les persones al centre, validar el que viuen, encara que no sempre sigui fàcil d’explicar o de diagnosticar, i construir espais on no només es tractin símptomes, sinó on també es cuidi la dimensió emocional i social de la salut. Per a mi, allà on encara no arriba la medicina, sí que pot arribar la humanitat. I aquesta és la sanitat que crec que hauríem de tenir i per la qual val la pena lluitar: una sanitat més humana, més propera i més real, que escolti, que
acompanyi i que posi la persona al centre, no només la malaltia.

8.-Quina recomanació o missatge t’agradaria transmetre als teus companys infermers i infermeres perquè puguin abordar millor l’acompanyament de persones afectades per malalties greus?

Ho resumiria en cinc paraules: humanitat, empatia, escolta activa, acompanyament i comunicació assertiva. Aquests són, per a mi, els veritables pilars de la infermeria, de la medicina i de la sanitat.
És cert que moltes vegades els torns, els horaris, els contractes i tota la càrrega burocràtica poden acabar cremant el personal sanitari. I el més dolorós és que, sovint, aquest sistema acaba desgastant precisament aquelles persones que cuiden des de l’ànima, no des d’un número ni des del “he de complir un horari”, sinó des de la vocació real de cuidar. El més trist és veure com la manera de gestionar el sistema pot acabar apagant la llum d’aquestes persones que cuiden des del cor. Per això, el missatge que els donaria als meus companys i companyes és que escoltin aquesta veu interior, que escoltin la seva ànima, i que recordin cada dia —encara que estiguin cansats, encara que la burocràcia pesi— que davant seu hi ha una persona humana que sent, que necessita ser escoltada, compresa i acompanyada. Que no oblidin mai posar l’ànima al davant a l’hora de cuidar. Perquè això és el que realment fa que la nostra feina tingui sentit.

9.-Al teu perfil d’Instagram comparteixes reflexions, moments personals i professionals. Com utilitzes aquesta plataforma per fer salut pública i construir comunitat, més enllà de l’experiència individual?

Per a mi, Instagram s’ha convertit en una manera de viure i de transmetre. És l’espai des d’on dono veu al meu propòsit de vida, a allò que la meva ànima vol i necessita expressar, i al perquè he vingut a ser. Moltes vegades callem el que vivim per por a ser jutjats, a no ser compresos o a mostrar-nos vulnerables. I, sovint, quan algú s’atreveix a posar paraules al que sent, això obre la porta perquè surtin a la llum altres veus que també callaven, que també sentien i que també mereixien ser escoltades. Al llarg del meu camí he après a transformar el dolor en força. He après a convertir els reptes i les dificultats que he viscut —i que continuo vivint— en eines d’ajuda i d’autoajuda, que primer m’he aplicat a mi mateixa. Crec profundament que allò que sentim i allò que vivim pot ser mirat des de l’amor, i que tenir eines emocionals i vitals ens permet transitar els desafiaments de la vida d’una manera més sana, més conscient i més humana. Utilitzo Instagram com un espai de consciència, de connexió i de comunitat. No només per explicar la meva experiència, sinó per normalitzar converses que sovint costen, per posar paraules a allò que molts senten en silenci i per recordar que no estem sols en el que vivim. El meu propòsit és que les persones que s’hi acosten marxin una mica millor del que han arribat, amb alguna cosa bona, amb una eina, una reflexió o una llavor que els ajudi a sentir-se millor a la seva pròpia vida. Si això passa, encara que sigui en una petita mesura, per a mi ja té tot el sentit del món.

10.-Després de tot això, quins són els teus propers objectius—professionals o personals— en l’àmbit de la infermeria, la salut comunitària o la sensibilització sobre malalties greus?

Els meus propers objectius neixen de la mateixa arrel: continuar donant sentit a tot el que he viscut i transformat en aprenentatge. D’una banda, vull donar forma als meus llibres com una manera de deixar un llegat que vagi més enllà de la meva pròpia història i que pugui servir d’inspiració i d’eina pràctica perquè altres persones trobin recursos per viure els seus propis processos amb més consciència, calma i força. D’altra banda, continuo desenvolupant Vivir con Ganas com un projecte de vida i d’acompanyament, on integro la meva experiència vital amb la meva trajectòria com a infermera, creant un espai de desenvolupament personal, creixement, aprenentatge i evolució, coaching i acompanyament emocional, que considero absolutament necessari, sobretot en moments de malaltia, de crisi vital o de grans canvis. El meu objectiu no és només sensibilitzar sobre les malalties greus, sinó també oferir espais on les persones puguin sentir-se escoltades, sostingudes i acompanyades en tot allò que no sempre es veu: les emocions, els dubtes, les pors i els processos interns. Vull continuar sumant des d’una mirada humana, integradora i comunitària, ajudant les persones a reconnectar amb elles mateixes i a viure amb més sentit, més consciència i, sobretot, amb MÉS GANES.